BLACK SAX QUARTET

Membres: Bru Maymó (soprano), Gemma Torralbo (alt), Tere Gómez (tenor) i Pau Sanchis (baríton)

PRÒXIM CONCERT: DIJOUS 25 DE GENER A L'ESMUC

Ens podeu escoltar tocant "Saxífragues" de Gerard Pastor:

servido por Bru 1 comentario compártelo

ANNA I BRU

Duo composat per Anna Roig (piano) i Bru Maymó (Saxo).

PRÒXIM CONCERT: DIMECRES 17 DE GENER A L'ESMUC

servido por Bru 1 comentario compártelo

GRANS SAXOFONISTES

JOHN COLTRANE:

CHARLIE PARKER:

JOSHUA REDMAN:

servido por Bru sin comentarios compártelo

ORQUESTRA JULIÀ CARBONELL

Col·laboracions amb l'Orquestra Julià Carbonell de les Terres de Lleida dirigida pel Mestre Alfons Reverté.

PRÔXIM CONCERT: DIMECRES 24 DE GENER A LES 10h AL PALAU DE LA MÚSICA CATALANA

servido por Bru sin comentarios compártelo

Amics i Amigues

servido por Bru sin comentarios compártelo

Andrés Calamaro i "El Cantante"

El passat 16 de febrer el músic argentí Andrés Calamaro presentava el seu últim disc, de nom El cantante. Feia més de tres anys que l’argentí no engendrava cap treball discogràfic i els seus fans esperaven amb impaciència l’arribada del nou CD.

Per arribar a la seva última creació, Andrés Calamaro ha participat en una gran marató creativa que comença 7 anys abans. Era el 1997 quan presentava Alta Suciedad produït per Joe Blaney i enregistrat en un estudi de Nova York amb importants músics americans (la majoria guitarristes, baixistes i percussionistes, encara que també amb grans col·laboracions de trompetistes i saxofonistes). El CD va ser molt ben rebut per la crítica així com pel públic, que es va fer seves cançons com La Flaca, Loco o Elvis está vivo.
Dos anys més tard arribava Honestidad brutal, aquest cop gravat amb músics espanyols i argentins en la seva majoria. Era un doble CD de 39 cançons amb importants col·laboracions i algunes de no tan importants (com es el cas de la cançó en què canta l’exfutbolista Diego Armando Maradona). Va ser un èxit. La majoria de temes eren del pop-rock més comercial amb cançons com Te quiero o Cuando te conocí, encara que d’altres, del mateix CD, ens recorden els grans cantautors com Negrita o Ansia en Plaza Francia. Va ser en la presentació d’Honestidad Brutal quan Calamaro va fer la seva última gira i potser la millor. En la meitat d’ella anava acompanyat de Bob Dylan, el gran ídol de Calamaro. Es pot destacar que en les últimes entrevistes Calamaro ha dit que ha vist a Love and Theft (últim treball de Dylan) moltes influències del seu Honestidad Brutal.
Honestidad Brutal acabava amb un “Continuará ...” i va continuar. La següent aparició va ser El Salmón. Però aquest cop Calamaro va ser molt castigat per la crítica, el públic i la discogràfica. Tot i així, ell el va defensar i el segueix defensant. 103 cançons seleccionades de 500 i agrupades en un quíntuple CD, una cosa mai vista. Això era a l’any 2000. Personalment crec que El Salmón és un gran disc, molt difícil d’escoltar, amb alguns temes incomprensibles. Però amaga petites joies, tant en la música com en la lletra (en la majoria es veu una gran maduresa poètica). Hi apareixen unes vint versions, moltes de Lennon&McCartney i d’altres músics del pop-rock dels 60 així com clàssics argentins i mexicans (magnífiques les versions de Cafetín de Buenos Aires, Alfonsina y el mar o El dia que me quieras).
Des de llavors fins a mitjans de l’any 2002 Calamaro es va tancar a diferents espais: casa seva, hotels, estudis de gravació madrilenys i argentins, etc. L’objectiu era combatre el temps, o sigui convertir-se en salmó, o el que és el mateix: escollir la direcció difícil. Van ser molts els músics que van formar part esporàdicament d’aquestes gravacions fins que a finals del 2002 decidí acabar amb això i ordenar les més de mil cintes que tenia gravades. La feina era difícil, però a l’estiu del 2002 va penjar a internet, a la pàgina www.deepcamboya.com.ar, un CD amb temes inèdits. En adonar-se que era fàcil mostrar el seu treball via xarxa, va decidir repartir els seus temes inèdits entre dues pàgines www.camisetasparatodos.tk i www.calamaro.com. Al mateix moment va renovar la seva pàgina oficial www.calamaro.com convertint-la amb Radio salmón Vaticano on anava presentant diferents temes inèdits “remasteritzats”. El resultat és un material molt dur i difícil d’escoltar, encara que amaga moltes joies. És a més a més també l’època on comença a deixar aquelles drogues més dures que el van portar quasi bé a la mort, quan es reconcilia amb la seva dona i quan enregistra temes amb amics com ¿Dondé estàs? (amb Jaime Urrutia, Bunbury i Loquillo), Nada de esto fue un error (amb coti Sorokin), La Ranchada de los paraguayos (amb Josele) i moltíssimes altres col·laboracions, tantes que l’actor i cantant Nacho Novo va posar en la portada del seu CD “¡Aviso!¡En este CD no colabora Andrés Calamaro!”.
Així, a finals del 2003 Calamaro es cansa de remenar i ordenar material i es posa a treballar junt amb el guitarrista de flamenc Niño Josele i el productor Daniel Melingo (productor del famós Lágrimas Negras de Bebo Valdés y Cigala y també Fernando Trueba) “El Cantante”. Com sempre Calamaro presenta un CD completament diferent al que havia fet fins el moment després del trencament amb Los Rodríguez. Versiona i fa un petit homenatge a la música llatinoamericana. Hi podem trobar temes de Demare i Manzi, Gardel i Lepera, Chico Novarro, Atahualpa Yupanquí, Luna i Ramírez o la cançó del Cantante de Rubén Blades. Tot i així inclou tres temes propis: Estadio Azteca, La Libertad i Las oportunidades. Tres temes boníssims de ritmes flamencs, el toc que pràcticament té tot El cantante, un estil quasi no practicat per l’argentí. Calamaro el compara amb Lágrimas Negras i diu que té una qualitat semblant.

En aquest cas Calamaro ens demostra que pot fer de tot i a més a més bé. Lluny queda aquell adolescent de 17 anys que va fer tocar el cel a Los Abuelos de la Nada (grup del difunt Miguel Ángel Peralta) amb els seus famosos himnes com Sin Gamulán o Mil horas; aquell que va començar una dura carrera en solitari poc exitosa; el que va viatjar a Espanya amb Ariel Rot, i van fundar un dels millors grups espanyols de pop-rock: Los Rodíguez; i també, encara que no tant, aquell home de trenta anys on música i droga es mesclaven en un tot. No, ara Calamaro s’ha centrat, voreja els quaranta-cinc anys i mostra al món aquelles cançons que escoltava de petit en els barris de Buenos Aires. Les seves cançons han agafat un caire polític. Ens parla d’aquelles oportunitats que deixem escapar i del poc que valorem la llibertat, allò que tots busquem i pel qual hauríem de lluitar. Torna Calamaro a tenir encàrrecs, com la composició de la banda sonora de El devantal de Lilí (pel·lícula que s’estrenarà en els pròxims mesos)

I demà? Li pregunten tots aquells que parlen amb ell. Veurem de nou a un Calamaro recorrent els escenaris? Passaran tres anys més fins al pròxim CD? Què ens prepara? Bé, ell riu i contesta: “Ahora és la hora del Cantante”. Que ho sigui. He tingut molt Calamaro, potser massa i tot. Però excitat n’espero més. Alguns, pocs, coneixen aquesta sensació.

servido por Bru sin comentarios compártelo

Poètica musical (Ensayo y crítica)

En aquest capítol Strawinsky ens parla de l’execució. La música preexisteix a l’execució. Així existeixen dos classes de músics, el creador i l’executant. El llenguatge musical està estrictament delimitat per la seva notació i això implica que de l’executant pugui sortir un altre personatge: l’intèrpret. Però això sempre no serà així. La interpretació sobrepassa els límits imposats a l’executant. L’intèrpret va més allà. L’intèrpret entra a la música en si. Fa música i aporta coses seves, matisos personals que ajudaran a que un simple full es converteixi en música però sempre mantenint una fidelitat a la partitura. Però això planteja un altre problema que portarà a molts executants a caricaturar la música. Aquests mals intèrprets fantasiegen gratuïtament. Molts cops pervertint el gust del públic executant parts de la música només per impressionar eliminant l’essència musical.
Strawinsky ens parla breument de la figura del director. Explica que tendeixen a la dictadura de la música ja que modelen les obres que dirigeixen desmesuradament al seu gust, es prenen masses llibertats que l’autor no dóna.
La primera qüestió que s’ha de plantejar un bon intèrpret és ser un executant sense errors. Per això ha de tenir plena consciència de la llei que una obra imposa. Un altre factor que ha de tenir en compte un bon intèrpret és la posada en escena. La traducció plàstica de la música exigeix exactitud i bellesa. L’intèrpret complet gaudirà d’una bona instrucció musical i coneixement de l’estil d’obres que interpreta, una educació no només auditiva sinó espiritual.
Està en desacord de la moda de la potència sonora per obres que no estan escrites amb aquesta finalitat. És perd la bona recepció i el gust musical, molt so no impressiona a l’oïda.
També ens parla del públic. El públic que hauria de participar en l’acte de la música molts cops es transforma i es converteix en un jutge absurd. La majoria del públic no està educada per jutjar una interpretació. Hi ha tres tipus d’auditors. El primer és el que està preparat per comprendre i participar; el segon és el corrent que només pot tenir una actitud passiva; el tercer són els esnobs que segueixen la moda d’anar a escoltar música i poder aplaudir un gran intèrpret o director d’orquestra.
La música està molt a prop de tothom però tots aquests factors no l’ajuden gens, l’avorreixen i la fan estúpida. A més la difusió sense precaucions acabarà saturant al públic. Tot això pot fer que es perdi les ganes d’aquells a qui voldria despertar l’interès i desenvolupar el gust.

Crec que Stawinsky exposa unes idees molt encertades però a vegades exagerades o radicals. Executant i intèrpret són dos personatges diferents, estic d’acord. Penso que l’executant i l’intèrpret tenen dues vides en paral·lel però la de l’intèrpret és més llarga, escalarà un grau més. Els dos intenten fer música però l’intèrpret serà el que entrarà en el fons de la qüestió, dins l’essència, la veritable música, quan la música t’emociona, t’arriben vibracions especials, coses que no es poden explicar. Per això crec que un intèrpret no es fa després de ser un bon executant. Encara que falli notes o les lleis de la partitura pot interpretar d’una forma o altra i podràs escoltar música de veritat encara que hi hagi errors de notes. Hi ha grans intèrprets que fallen notes però fan molta música. Però això sí, està ple d’executants, pedants i hipòcrites, que la seva única il·lusió és triomfar, ser el millor, passar davant de tothom, només volen lluir sense fer veritable música. Si que hi ha directors que es passen, igual que aquests executants pedants, però n’hi ha molts que intenten innovar, més o menys amb gràcia. La posada escena crec que no és el més important. Aquests formalismes tradicionals crec que sobren i no et fan ser lo més natural que s’hauria de ser per interpretar música. Però l’actitud davant de la música si que hi té a veure. Cada música implica una actitud, moviments, sentiments diferents. Això que la música intenta transmetre l’has d’ajudar amb la teva actitud corporal, una actitud natural i fent la música fàcil. El públic és un altre tema. Deixant de banda els esnobs, aquests que els seus fills fan música perquè queda molt bé dir-ho a les amigues o per anar a un súper concert ets molt culte, el públic s’ho ha de passar bé. Ha de gaudir i per gaudir no cal estar instruït musicalment. Hi ha molta gent que no en té n’hi idea de música i gaudeix plenament. Però sí que tindrien més punts de vista si sabessin música. L’important és gaudir. Crec que una bona difusió de la músic està molt bé ja que ajuda a conèixer. Hi ha gent que potser en fa un mal ús però com tot. Les coses s’han de conèixer perquè sinó és com no existissin i la música no s’ha de perdre mai.

servido por Bru sin comentarios compártelo